mira pel forat

2008-09-19T09:47:00.001-07:00

Demà és dilluns

2008-05-25T02:54:00.000-07:00

Yo, por mi parte, he vivido más que todos ellos y, a cambio, he muerto mil muertes distintas. Me he movido por la existencia dejando en pos un rastro de miedo, como un caracol. Cuando muera de verdad, será un aburrimiento.

S. Savage

Es tracta de no consolidar res, i ni això: es tracta de no-res.

Hac Mor

Tinc la sensació que em repeteixo i és bastant desagradable. Tot són variacions i fugues dels mateixos temes i contradiccions. N’estic fart d’escriptura kamikaze i de fer el xitxarel·lo, perquè està clar que bolcant-me aquí no vaig enlloc.
Vull deixar de gemegar i fer coses grans. Jo vull. Coses grans. FER.
La teranyina cibernàutica ja m’ha empresonat prou. Aquest estiu tinc previst mutar i no explicar-ho a ningú. M’engolirà algun forat negre; diuen que allà s’oculta bona part de la matèria fosca encara per descobrir.
L’interior del tòrax o tota una galàxia poden ser gàbies inacabables.

Si hi hagués vida més enllà d’aquest bloc, la propera reencarnació s’anomenaria Coses del créixer o La follia de Kurtz o encara no ho sé.
Volia que això fos alguna cosa i alguna cosa ha estat. Què? Ni idea. Provatures infructuoses. L’entrada que més m’he currat amb diferència va ser aquella.
O sigui que, amics voyeurs miradors de forats, aquesta puta merda acaba així, abruptament, sense traca final ni castells de focs ni havent esbrinat si sóc o no sóc o què. O sigui que xapo aquest reducte de vulnerabilitat exhibicionista, i fins una altra.

Viure valent

2008-05-25T02:46:00.001-07:00

Volem viure com volem
i pel que fa a mi
així com estic
s’apropa bastant al que
jo vull.

Viure com volem
i jo ja visc com volo.

Amb les ales per timó
m’he determinat a esculpir-me
com un monument
a l’existència.

Viure com volem
i jo ja vibro com visc.

Si al final em pregunten
com he aconseguit
exprimir la vida
diré que un dia
vaig aprendre a sentir-la
a certa distància.

Visc com vull perquè jo ja m’he arriscat.

Dient-ho

2008-05-24T01:57:00.000-07:00

Com dir la fragilitat de la gent
fent poesia.

Com dir les penes que viuen
de manera bonica.

Com dir que costa d’acceptar-me
sabent els altres allà.

Com dir que l’infern és ja, aquí,
i que no sembli que m’ho invento.

Com dir la urgència candent
sense signes d’exclamació.

Com dir les meves misèries minúscules
evitant el ridícul.

Com dir màgia i que els malsons
deixin de ser reals.

Com dir els monstres que el lector
perd de vista mentre llegeix.

Com dir el món que queda
més enllà dels pocs mots que dic.

Com dir d’una vegada per totes
que no sé què fer per no dir tant.

tan jove i ja gat vell

2008-05-23T06:30:00.001-07:00

Cada matí la meva cara és un eriçó. Altre cop toca fer net amb el perfil d’una fulla. Així les punxes ja no es veuen. Només es perllonguen cap endintre. No cal comprovar si tinc febre, el que compta és que torni a afrontar impecable la meva jornada d’espantaocells.

estendard

2008-05-22T07:23:00.000-07:00

Duc una bandera que aquí i allà la veuen negra, però en realitat és blava i verda amb un toc de vermell. El que passa és que els altres es belluguen massa veloços i jo copso els matisos perquè m’aturo. Això, o bé hi ha hagut un despreniment de retina globalitzat i no m’ho han dit, o també que jo sempre miro per un calidoscopi i mai me’n recordo.

Gorg

2008-05-21T07:46:00.000-07:00

Comprèn això, el que fa el teu amor més fort
és estimar bé allò que has de deixar d’aquí a un instant.

Shakespeare

Vesso una llàgrima sobre el teu mugró.
Nota-la,
però no deixis que la meta la xumi endintre:
el nen que et naixerà d’un altre home
s’alimentaria d’amargor,
de la meva lletania insaciable.
Pobre infant que paga la irresponsabilitat dels actes
dels altres.
Però potser abans que el recel
per un mal que ja serà quan sigui,
el motiu primordial
pel qual la llàgrima ha de seguir perlejant per la superfície
és que no vull que dins teu
ara hi entri res de mi
a part de jo.

camisa de llenyataire

2008-05-20T07:02:00.000-07:00

L’home es refugia en els boscos
per allunyar-se de l’home,
socorre la formiga moribunda
per oblidar els cucs de pus
que li supuren del grans.

Potser ja ha arribat l’hora de redimir
el mal que ens surt del melic:
sembla mentida que visquem
en un món tan ample i nosaltres
siguem tan estrets.

No sé a què esperem

2008-05-19T08:08:00.000-07:00

Viure sense límits és impossible.
De fet, costa trobar coses que no et limitin.
Sobretot si la teva cerca es basa en paraules.

Lamento molt que ens haguem de rebaixar al nivell dels vocables i no sapiguem llegir-nos els ulls.

Sílex

2008-05-19T08:04:00.001-07:00

Una pedra no tendeix a res en cap sentit, però allà on hi hagi una pedra hi haurà una amenaça en potència.

Les coses segons com ens les prenem es tornen muntanyes.

Wonderland

2008-05-18T14:00:00.000-07:00

Algú es creu res del que dic?
Perquè jo no ho faig.
‘D’on no n’hi ha, no en raja’ és fals. Jo rajo d’on no n’hi ha.
Quedi clar que tot el que exposo aquí només és vàlid entre les quatre parets (¿?) d’aquest lloc. Qualsevol semblança amb la realitat és mera coincidència.
Repeteixo: aquest bloc és un iceberg.
De mi només ensenyo la punta del prepuci.

rovell en l'armadura

2008-05-18T02:53:00.000-07:00

Se’m desfà la disfressa de crustaci i em disposo a emprendre el camí de l’autenticitat. Sigui quin sigui i a on em porti.

La majoria de cuirasses cauen si enlloc de matxucar-les les intentes acariciar.

Convergir

2008-05-17T14:27:00.000-07:00

Guaita el raig de llum com fuig
de la fortor opaca del vinagre,
els pètals que voleien allunyant-se
de l’allau d’aquell metall,
i la mirada que sense lents
no entén de distincions
i elimina qualsevol fuga possible
del si de l’equanimitat
translúcida.

Gira-sols d'esquena

2008-05-17T14:08:00.000-07:00

El núvol que s’esvaneix i deixa
sol el cel.

L’atmosfera que s’enrareix i desafia
l’alè.

El vent sec, violent,
que talla la gravetat
i la imaginació.

El trànsit del dia a la nit
es reafirma en el misteri,
l’anhel de trobar un trampolí
a l’oceà
persevera al pit,
i aquesta flor
que tampoc farà primavera.

Queixalar-se

2008-05-17T02:52:00.000-07:00

Hi estic però com si no hi fos. A aquestes hores em trobo molt dèbil per sentir-me bé. Segueixo el fil de les converses i em comporto com si realment la matinada també anés amb mi.

Com imants

2008-05-16T04:26:00.000-07:00

mi corazón consumido, enfermo de deseo
y atado a un animal agonizante
que ignora lo que es
W.B. Yeats

En el joc de la seducció sempre perdo.
No entenc les regles.
Mai no he sabut gaire com jugar a adults,
a simular ser interessants i tenir en compte
les circumstàncies.
Quina manera de perdre el temps amb
estira
i
arronses
estèrils que al final sempre acaben en res.
Quina manera de gastar saliva
sense llepar-te la pell.
Creia que tu també eres d’instints,
de passions irrefrenables com jo
i no una simple màquina de fer monades.
Cony,
si és que només demano consumar ja,
desvirgar la cosa i llançar-nos
al contacte tòrrid,
la suor del sexe, la sintonia dels cossos, l’intercanvi de fluxes,
a la sensació intensa d’irrealitat.
Collons,
si fins i tot prefereixo
aquell moment de després
on el destí dels dos queda suspès
entre el compromís i la massacre,
un dels moments de desamparament màxim
que pot existir.
Però no,
ha de ser aquesta farsa tan estesa
que ens fa a tots tan macos i civilitzats
i només és una fàbrica
d’insatisfets.

En tot moment ocorre alguna cosa rara

2008-05-15T11:49:00.000-07:00

A vegades em penso convidat a tot arreu. Fins i tot a casa meva. O dintre el meu cos.
Un astronauta a Saturn, un guiri perenne amb xancles i bufanda, fascinat i estrany tots els minuts de cada hora.
Sort que sentir-me agraït no em fa mai mandra.

Foraster aquí

2008-05-15T02:05:00.000-07:00

Em podria desterrar
en aquest trosset de pell,
confinar-me per sempre a l’espai
ínfim
i considerar-lo la meva entrada privada
al paradís.

Prometeu el mite

2008-05-15T01:54:00.000-07:00

Prometeu el foc
i em porteu només la guspira.

Molt bé, quedeu-vos-el!

Però la flama us escaldarà els ulls
i corcarà el cor dels homes.

Viureu a corre-cuita perseguint incendis imaginaris
mentre la foguera real s’estengui enllà,
sotmetent tothom als ardors de l’aparença.

Ombra!

Dirigireu la vostra atenció cap a quimeres irrisòries
que dispersaran els iguals provocant cremades
a la més mínima mostra de tacte.

Fum!

Pobre d’aquell que pretengui plantar cara a la llum:
aquest emmudirà
i encadenat en una columna sentirà la veritat
en la pròpia carn quan una àliga voraç li devori el fetge
a cada despertar.

Cendra!

I recordeu,
no hi haurà vi per oblidar
ni precs útils per tornar
al son de qui no sap.

Quedeu-vos el foc,
doncs,
i enfonseu-vos en el fang
del vostre despropòsit!

menhir

2008-05-15T01:52:00.000-07:00

jo seria una altra cosa
si aconseguís escolar-me
per les escletxes de la lucidesa
enlloc d’estar criant fongs
indefinidament
en aquest costumisme monòton
que per no aportar res
ni tan sols erosiona.

des d’aquí
aquest és el consell més fi que
puc destil•lar:
imagina com a escletxes
les esquerdes.

la maledicció de veure-hi clar

2008-05-14T13:34:00.001-07:00

No t’omplis la boca d’amor, de dolor, de felicitat ni de mort si les teves papil·les tan sols han tastat el salat i el dolç.

Cal tenir el nas fi i ser honest -ferotge amb tu mateix- per a poder tractar de tu els elements.

L’únic que juga amb foc és el pallús que no s’ha cremat mai.

Només quan sentis una fiblada cruelment endintre i et comencis a desinflar sense proferir crits podràs dir que saps de què parles.

Abastar

2008-05-13T10:09:00.000-07:00

L’univers que es descobreix
parant l’orella a l’inrevés
o canviant de direcció
a cada passa.

Tornar del més enllà
per viure més aquí.

Res comparat amb saber
la infinitud del món
i que per endinsar-se en aquesta
immensitat
no cal ni moure un dit.

O potser
sí!

L'altra cara de la desgràcia

2008-05-12T13:11:00.000-07:00

Quan miro la metaliteratura o literatura del no –l’escriptura impossible- m’embadaleixo, però quan li giro una mica l’esquena, em sembla només un carreró sense sortida. I així topo amb un altre atzucac com la mateixa vida, ple de xulos i meuques i amenaces o si es vol un passatge lluminós i fantàstic que s’anima com els carrers de Gràcia en festes, però al final, deia, acaba tractant-se d’un refotut atzucac com la mateixa vida.

Dissolució

2008-05-12T10:12:00.000-07:00

Emmirallar-se en un got de vi,
abalançar-s’hi.

Propagar-se en la porpra
i rompre el vas.

Esclatar el cristall
en mil dringades.

Totes iguals.

Nits a l’observatori

2008-05-10T01:07:00.000-07:00

Com si estiguéssim lligats a una cadira, obligats a contemplar permanentment postes de sol. Com el drugo de La naranja mecánica, però en versió capvespres.
Tot al nostre voltant serien crepuscles: els naixements l’inici del declivi, i els moments de plenitud només estels fugaços, com l’instant en què el cel ja no és blau ni encara rogenc sinó més aviat lila.